espuroteatro

Som a finals de gener i molts de nosaltres estem de feina fins al capdemunt. Des del teatro us proposem els Nouvelle Vague com a antídot a l'stress.

Es tracta d'un grup francès que es didica a versionar els clàssics vuitanteros i de principis dels norant donant-els-hi un toc bossa nova o jazz, segons convingui. El primer vídeo, de més amunt, és una versió del Love will tear us apart dels Joy Division. El segon, que adjuntem a continuació, és també una versió del Blue monday dels New Order, tot un clàssic.

(es puro teatro :)

Imatges de l'emblemàtica Route 666 americana. La majoria d'elles, de llocs abandonats.

Són fotos del portafoli de Troy Paiva, un fotògraf de San Francisco.
Segons diuen no s'ha utilitzat el photoshop, sinó que està tot fet amb tècniques d'il·luminació creades per ell mateix.

Encanten, oi que sí? Posem-hi música

Aquesta és la conversa que mantenen un pare i un fill que no parlen des de fa 5 anys i que no van fer-ho durant més de 18.

Enganxo de nou, per falta de temps; ara des del blog de Silenci (Tv3). Cada vegada m'agrada més aquesta excusa.

"La meva vida és un triangle d'alcohol, dones i Gitanes". Per a molts Serge Gainsbourg vol dir l'excés fet persona. La de Gainsbourg és una de les carreres musicals més prolífiques del segle XX, o com a mínim, una de les més mediàtiques. Demonitzat en vida i reivindicat constantment un cop mort per tot tipus de músics i literats, aquest francès d'ascendència russa va encarnar en vida el manual del perfecte calavera, amb un ascens fulgurant pel camí de la fama i un descens també fulgurant on es va convertir en una paròdia d'ell mateix. Sempre caminant pels marges però també sempre a sota dels focus, Gainsbourg és l'autor d'un grapat de cançons que perduraran per sempre en la memòria de molts, sobretot pels seus textos plens de dobles sentits i jocs de paraules.

Quines són aquestes cançons que perduraran per sempre? Un exemple.

Gainsbourg, tot un personatge. Buscant por ahí segur que trobeu imatges que ho avalen...
Si més no, les seves fotos amb Jane Birkin (amb qui canta això de j'taime) criden l'atenció.

Primera entrega de la saga mash mix, unes remescles de temes conegudissim i que s'han acabat catalogant de trash pop, pop basura.

En aquest vídeo de més amunt, un dels duos més famosos en aquest mundillo. Són els francesos Loo & Placido (a la seva web tenen molt de material). Es tracta d'un mix entre Cassius ('toop toop') i l'Into the groove de la Madonna.

Anem a un altre exemple encara més clar, de com es mesclen cançons molt diferents. Ara hi posarem Coldplay (Clocks) i les PussyCatDolls (Wait a minute). Un bon exercici de Pheugoo.

(es puro teatro :)

Avui, que es presenta el nou MacBook Air, decidim penjar la versió espanyola del món Apple.
Ve de la mà de Shackleton, a qui tinc força admiració (si doneu un cop d'ull a la seva web veureu que tenen campanyes genials)

Es tracta de l'iJam i els seus perifèrics (iKnife, iPincho, iChis, iBread...). També existeixen l'iLom i l'iJAM Nano...els podeu veure a la web de la campanya en qüestió.

Ep! Després d'un petit parèntesi, un nou vídeo by youtube.

Em-sembla-recordar-haver-llegit-que es tracta d'un exercici de final de curs d'un dissenyador multimèdia. El professor els va encarregarr convertir un clip d'àudio a tipografia. L'autor va escollir aquesta gran escena de Pulp fiction.

És interessant comparar aquesta peça, amb el fragment original. Bona feina.

És nou a França.

I tot i que jo no li auguro gaire futur, com a mínim és curiós.

L'expicació l'enganxo directament de jenesaispop:

¿No tienes sitio para bailar en la tarima del Ocho o del Elástico? Tenemos la solución. Con este baile que está arrasando en Francia y que gracias a YouTube y Dailymotion se está extendiendo por Europa como la espuma, vas a conservar tu espacio vital a un metro a la redonda. Sobre todo porque, los que estén próximos, corren el riesgo de que les saques un ojo.

El baile en cuestión se llama Tecktonik y mezcla pasos del techno, el hip-hop y el break dance entre otras cosas (lo que llamo un post-todo llevado a las danzas discotequeras). Su origen parece que está en una noche muy aburrida de 2000 en el Metropolis, un club de París, y precisamente en esta ciudad ya es todo un fenómeno, donde la gente hace quedadas para bailarlo en cualquier lugar. Tiene su punto excéntrico, incluso ridículo, pero desde luego atrae, y creo que no va a pasar mucho tiempo para que veamos esos aspavientos por las discotecas de aquí.

A les discoteques no sé si arribarà, pero útil sí que serà per aquells que creguin que s'han passat amb els polvorons i turrons i tota la pesca...així que ala! A practicar al menjador de casa!

Banksy said "I use whatever it takes. Sometimes that just means drawing a moustache on a girl's face on some billboard, sometimes that means sweating for days over an intricate drawing. Efficiency is the key".


feu un cop d'ull a la seva web http://www.banksy.co.uk/
:)